Els efectes sobre la salut i el medi ambient de molts dels nous contaminants ambientals van sent coneguts molt recentment i lamentablement en ocasions només després d'accidents o catàstrofes.
Així la nostra societat ha anat prenent lentament consciència dels riscs derivats de la contaminació ambiental per
dioxines especialment després de la "crisi dels pollastres belgues" i l'afectació de la cadena alimentària a partir de la contaminació dels pinsos per aquestes substàncies organoclorades a començaments de 1999.
Institucions internacionals com l'ONU es plantegen ja a partir del
Conveni d'Estocolm firmat el Maig de 2001 la "minimització contínua de les dioxines entre altres organoclorades i quan sigui viable la seva eliminació final" a causa de la seva alta perillositat derivada del seu caràcter bioacumulatiu, altament persistent i la seva capacitat ja demostrada d'afavorir el desenvolupament de processos cancerosos en humans a més de la seva capacitat per afectar al sistema immunitari que ens defensa de les infeccions i de molts tipus de càncer i d'afectar l'equilibri hormonal en actuar com a disruptors endocrins.
Les dioxines ja van ser "famoses" molt anteriorment, el 1976, quan va succeir l'accident de Seveso, a Itàlia, que va obligar a desallotjar cents de persones de la zona afectada, igual com va succeir en Times Beach, Missouri. Van ser conegudes també pels efectes que encara es manifesten, diverses generacions després, en els vietnamites que van sofrir el bombardeig amb l'anomenat "agent taronja" un herbicida organoclorad contaminat amb dioxines i en els propis soldats nord-americans que el van utilitzar.
La presència de dioxines enmig ha augmentat extraordinàriament a partir de la revolució industrial. No es produeixen voluntàriament, no tenen cap utilitat industrial ni comercial però sempre que es doni una combustió de matèria orgànica en presència de clor es generen dioxines. La seva producció augmenta en presència d'alguns metalls com a coure i zenc que actuen com catalitzadors en el procés de formació d'aquestes substàncies.
A Espanya i a Europa Occidental la principal font de dioxines són la incineració de residus i la indústria de reciclatge de metalls.
A l'esmentat Conveni d'Estocolm les cimenteres que incineren residus es van incloure entre les quatre fonts més importants d'emissió de dioxines.
La incineració en una cimentera de residus com a olis usats vegetals i minerals, fuel blending, residus de fragmentació de vehicles, llots de depuradora i pneumàtics, produirà inevitablement emissió de dioxines i metalls pesants.
Les dioxines que es formen en la incineració sembla que efectivament poden descompondre's si se superen els 850º C de temperatura en el procés de combustió, amb un temps de residència dels gasos de dos segons a l'esmentada temperatura i mantenint turbulència durant la combustió, però tot indica que tornen a formar-se per recombinació dels elements procedents de la combustió en descendir la temperatura a 250 a 400è C en les fases d'emissió, tant a la pròpia xemeneia com al plomall dels gasos emesos. Això ha estat comprovat en mesurar no solament les emissions després de la combustió sinó també les immissions de dioxines a les zones pròximes a les incineradores.
Les dioxines, no es dissolen en l'aigua però sí que tenen afinitat pels greixos en els quals romanen durant molts anys ja que són molt lentament degradables. La seva vida mitjana, el temps que tarden a reduir la seva concentració en un 50% a l'organisme humà, són de sis a deu anys. En els terres poden persistir durant diverses dècades i es difonen àmpliament.
El seu major perill per a la salut, al marge de l'exposició aguda accidental, deriva de la seva capacitat per incorporar-se a la cadena alimentària. En acumular-se en els greixos animals, encara trobant-se en petitíssimes proporcions inicialment, van assolint concentracions progressivament majors a mesura que s'avança a la cadena alimentària, al final de la qual ens trobem els éssers humans.
A la cadena alimentària aquàtica per exemple s'ha conegut recentment que en peixos com el salmó les dioxines assoleixen concentracions diversos milions de vegades superiors a les inicialment existents en el medi aquàtic.
A la cadena alimentària terrestre s'ha pogut comprovar l'alt poder d'acumulació als aliments grassos en les rodalies d'incineradores de residus sòlids urbans de diversos llocs d'Europa, en1989 a Rinjmond, Rotterdam, i més recentment, el 1998, en les proximitats de les incineradores de Lilla, al nord de París. En ambdós casos es va poder observar que la llet de les vaques que pasturaven a la zona contenia concentracions molt superiors a les considerades llavors admissibles i es va haver de procedir a prohibir la comercialització de la llet i derivats lactis, formatges, etc. durant diversos anys.
La via alimentària és actualment la principal forma d'incorporar dioxines al nostre organisme. El 95% de les dioxines penetren d'aquesta forma, especialment al costat d'aliments rics en greixos com els lactis, el peix i la carn.
Encara que ja es coneixia que les dioxines produïen càncer en animals d'experimentació, fins a mitjan els 90 no es va reconèixer la seva capacitat per produir càncer en l'ésser humà. Al seu informe de Setembre de 1994 l'USEPA (Agència per a la Protecció del Medi Ambient dels Estats Units) va reconèixer que les dioxines produeixen càncer en humans, que a dosis inferiors a les associades amb càncer ocasionen alteracions en els sistemes immunitari, reproductor i endocrí, que els fetus i embrions de peixos, aus, mamífers i éssers humans són molt sensibles als seus efectes tòxics i que no existeix un nivell segur d'exposició a les dioxines.
El coneixement dels riscs que les dioxines suposen per a la salut és com pot veure's encara molt recent i preocupen especialment els efectes en el desenvolupament neuroconductual i immunitari dels nens deguts a la seva exposició en la vida intrauterina, ja que s'ha pogut comprovar la seva capacitat per travessar les barrera placentària i arribar al fetus durant la gestació. També poden arribar en concentracions importants al nounat amb la llet materna durant la lactància.
A mesura que s'ha anat avançant en el seu coneixement se n'ha anat reduint la "Ingesta Diària Tolerable"(IDT). Així el 1990 l'Organització Mundial de la Salut (l'OMS) va fixar una IDT de 10 picograms-TEQ per quilo de pes al dia (un picogram és una bilionèsima de gram:0´000000000001 gram). L'IDT és la "Dosi màxima que es pot considerar no perjudicial per a la salut humana en exposicions prolongades". Vuit anys després, el 1998, la pròpia OMS va recomanar que no se sobrepassés la ingesta d'1 a 4 picograms -TEQ/Kg/dia. Als Estats Units en canvi l'USEPA va fixar la Ingesta Diària Tolerable en 0 ´ 006 pg-TEQ/Kg/dia, una dosi 160 vegades menor que l'IDT recomanada per l'OMS i 1660 vegades menor que la fixada vuit anys abans.
En determinades exposicions a contaminants mediambientals resulta summament dificultós arribar a establir una relació causal entre l'aparició d'un efecte en salut i l'exposició prèvia a determinat contaminant. Els efectes poden produir-se molt diferits en el temps, molts anys després, especialment quan es tracta d'exposicions a petites concentracions acumulatives com és el cas que ens ocupa. Es dóna a més una exposició a múltiples contaminants i a les seves interaccions i determinades malalties són d'etiologia múltiple.
Però és en aquestes situacions especialment complexa quan sembla més oportú adoptar l'anomenat
"Principi de Precaució" .Tal com van concloure el 1998 els experts nord-americans signants de la Declaració de Wingspread: "quan una activitat amenaci amb danys per a la salut humana o el medi ambient han de prendre's mesures preventives encara que no hagi estat científicament determinada en la seva totalitat la possible relació de causa-efecte".
El Principi de Precaució ve a dir que és millor prevenir que curar, actuar anticipant-se als problemes fins i tot en absència d'una prova concloent del mal.
Mario Fernández López de Ahumada
Metge, Màster en Atenció Sanitària al Medi Ambient per l'UPNA
Associació per a la Defensa de la Salut Pública
Nota:
El present escrit està avalat amb la firma de noranta-cinc professionals de la Sanitat, pertanyents a tots els àmbits de la mateixa, des de la Medicina de Família i Ambulatòria a la MedicinaMedecina Hospitalària i professorat de la Facultat de Medicina de Cantabria
Font:
ALERTA - El Diario de Cantabria.Com 
