dilluns, 10 de novembre de 2008

DEMOCRACIA AMBIENTAL ?



Federico Aguilera, Catedràtic d'Economia Aplicada a la Universitat de La Laguna (Tenerife) i Premi Nacional d'Economia i Medi Ambient (2004), creu que gran part dels problemes i desastres mediambientals que s'han produït durant els últims anys a Espanya (i, per extensió, a tot el planeta) estan vinculats a un "deteriorament de la qualitat de la democràcia". Un deteriorament que es reflecteix en el fet que, en general, la presa de decisions sobre assumptes que afecten el conjunt de la societat es realitza de manera autoritària, sense debat, sense transparència i, sovint, intimidant (directament o indirectament) els qui mostren públicament el seu desacord. Federico Aguilera considera que perquè hi hagi una democràcia real s'ha de propiciar el desenvolupament de "debats públics oberts i argumentats" sobre les qüestions que influeixen en la qualitat de vida dels ciutadans i crear dispositius legislatius perquè aquests puguin participar de forma directa a la presa de decisions. Per a això és necessari que, com suggereix Pierre Bourdieu, no solament se'ls citi a participar periòdicament en comicis i plebiscits, sinó que també se'ls permeti elegir la "manera de construcció col·lectiva de les eleccions" (això és, se'ls permeti decidir com es prenen les decisions).Res d'això no ocorre en l'actualitat. Les convocatòries electorals són un mer tràmit que possibilita l'alternança entre forces polítiques que, més enllà de les seves diferències en temes socials o culturals, mai no posen en qüestió l'hegemonia econòmica del capitalisme. Els parlaments es conceben com a espais per a la discussió pública, però en ells no es du a terme un debat real sinó una confrontació fortament codificada i ritualizada en la qual es prioritzen els interessos de partit (la "lògica de bàndol") sobre els arguments ideològics. Les eines que existeixen per impulsar la participació ciutadana tenen una efectivitat molt limitada. A més, aquesta és presentada no com un dret reconegut per la Constitució espanyola (articles 9 i el 23.1) que cal garantir, sinó com a una espècie de concessió del poder que demostra així la seva generositat i sensibilitat democràtica.
En aquest context, les lleis que es dicten per protegir el medi ambient solen tenir un caràcter "cerimonial" i retòric, de fet quan col·lideixen amb els interessos de grans grups de pressió, es troben (o inventen) amb facilitat excuses legals per no haver de complir-les. En aquest sentit, Emilio Valerio, fiscal de Medi Ambient de Madrid, assegura en un article publicat per la Revista Biològica que a Espanya les lleis ambientals només es compleixen quan afecten interessos econòmics d'índole menor. "Però quan aquests interessos són importants", subratlla, "els incompliments són clamorosos". en la majoria de les ocasions, el principal "delinqüent mediambiental" és la pròpia administració."Tot això succeeix davant dels nostres ulls", va assenyalar Federico Aguilera, " però, com passa al conte El vestit nou de l'emperador, gairebé ningú no s'atreveix a dir-ho, potser perquè ens han ensenyat a mirar cap a un altre costat o perquè temem sofrir represàlies si ens posicionem de forma molt clara contra el poder". Un poder que fa ús de tot tipus d'artificis per intimidar aquells que s'atreveixen a desafiar-lo i que, sens dubte, no dubta de desqualificar amb virulència les seves iniciatives i plantejaments,Segons Federico Aguilera, el poder, per imposar els seus criteris, és capaç d'apropiar-se de certs enunciats contrahegemónics i de manipular descaradament el llenguatge i l'imaginari col·lectiu, buidant de sentit i, per tant, desactivant el seu possible potencial transformador. "En tots els temps", afegeix, "els pobles, igual com els homes, s'han acontentat amb les paraules. Gairebé invariablement en tenen prou amb les aparences; el diagnòstic de Joly continua sent "absolutament vàlid" per a la societat actual (la societat de l'espectacle), ja que vivim en una "democràcia fictícia".Per exemple, se solen presentar com l'única solució possible a un problema (sovint inventat o magnificat), ignorant alternatives menys costoses en termes ambientals, socials i monetaris. Al seu torn, se sol contractar tècnics que neguin o minimitzin els seus impactes sobre l'entorn ("no s'ha d'oblidar que sempre hi ha experts disposats a legitimar el que faci falta", va puntualitzar Aguilera) i, amb freqüència, es viola la legislació ambiental i s'oculta informació rellevant .
Segons l'opinió de Federico Aguilera, la legitimació ha de derivar de la creació d'espais de debat públic argumentat i no dels estudis tècnics que realitzin uns experts 'contractats' per a l'ocasió- i han de ser els promotors del projecte els que justifiquin de forma convincent la necessitat del mateix".En qualsevol cas, l'autor d'Economia i medi ambient: un estat de la qüestió es mostra molt escèptic sobre l'efectivitat real dels instruments "legals" a què, a dia d'avui, poden recórrer els ciutadans per intentar participar en els assumptes públics i influir a la presa de decisions. Federico Aguilera també desconfia dels mecanismes legislatius que proporcionen les institucions de la Unió Europea Aguilera considera que els moviments socials s'han de plantejar la possibilitat de recórrer puntualment a accions de desobediència civil.
FONT: Montcada Confidencial