dissabte, 25 d’abril de 2009

CAL EXIGIR AIRE NET


Ja fa ben bé cinc anys que els sectors ecologistes alerten de la voluntat i la necessitat que té tant la patronal cimentera com l’Estat de donar sortida als residus que totes i tots generem a través de les xemeneies de les cimenteres. Aquesta situació s’ha fet evident a municipis com Alcanar,Alacant, Sant Feliu de Llobregat, Sant Vicenç dels Horts, Montcada o Sitges,on s’han presentat projectes per incinerar i, en alguns casos, ja s’ha començat a cremar.
Davant d’aquest fet cal analitzar en quina situació es troba la patronal cimentera i l’administració pública, que recentment ja compta amb el suport de la Unió Europea per donar aquest tractament a les escombraries. Segons l’associació de fabricants Oficemen, el consum de ciment haurà caigut un 18% al llarg del 2008. La crisi del totxo arrossega amb ella el seu fidel col·laborador, i la patronal ja fa temps que està prenent mesures. Una d’aquestes és la de portar a terme una conversió industrial encoberta que permeti continuar augmentant els beneficis en un context advers.
Actualment als Països Catalans hi ha un total d’onze cimenteres, de les quals sis es troben a l’àrea metropolitana de Barcelona. Cal remarcar, però, que les administracions autonòmiques catalanes són col·laboradores molt interessades, i no víctimes de pressions com determinats sectors volen fer creure. Els abocadors dels Països Catalans estan saturats i les grans infraestructures que s’han construït amb diners públics, com els Ecoparcs, funcionen només per compactar residus, sense tenir en compte la separació que fan fer als ciutadans. Un exemple clar és la denúncia que la Plataforma Vallès Net ha fet recentment. Segons aquesta entitat els residus sortints de l'Ecoparc- 2 són transportats en tràilers fruiters fins Alacant, on s’enterren en pedreres.
Tal i com han demostrat les incineradores, la crema de residus no solucionarà la problemàtica dels abocadors, sinó que l’empitjorarà. "Una empresa que tracti 200.000 tones anuals de residus produeix 6.000 tones d’altament tòxics anomenades cendres volants que han de ser emmagatzemades en dipòsits especials. També produeix 60.000 tones d’escòria. Depenent del seu contingut en substàncies contaminants, part d’aquesta escòria va als abocadors de residus municipals". Les plantes de ciment tenen un risc afegit, ja que el residu s’està fent servir com a combustible per produir ciment, això provoca que les substàncies tòxiques s’adhereixin al ciment, cosa que en modifica la composició i no assegura que sigui innòcua per la salut humana.
El problema d’origen és que cada persona genera de mitjana un quilo i mig de residus diàriament com a fruit d’una societat de consum que promou l’”usar i llençar” per tornar a comprar.
L’administració és incapaç, pel seu caràcter burgès, de prendre mesures fermes que afectin el capital privat i el model capitalista en què vivim. Cal doncs ser conscients que els governants, tinguin el color que tinguin, responen als interessos empresarials i no als dels ciutadans. Un exemple clar és el Conseller de Medi Ambient de la Generalitat, Francesc Baltasar, que autoproclamant-se ecologista de debò, és el màxim responsable que actualment
les set cimenteres del Principat estiguin estudiant la incineració de residus amb el suport i el vistiplau de l’administració.
Al País Valencià segons la Fundació CEMA, que agrupa la patronal i els sindicats CCOO i UGT, actualment s’utilitzen un total de 79.000 tones de residus com combustibles alternatius.
Això es deu a la bona voluntat tant de l’actual conseller José Ramón García Antón, com la del seu
antecessor Fernando Modrego Caballero que va signar un conveni l’any 2001 on s’acordava la incineració de farines càrniques.
Actualment cal afegir la incineració d’olis, plàstics, llots de depuradors i pneumàtics. Seguint aquest exemple, l’any 2006 el Conseller del Principat Francesc Baltasar va signar un conveni entre l’agrupació de fabricants de ciment de Catalunya- Ciment Català i l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) de la qual és president. Segons aquest text, l’administració es compromet a entregar un mínim de 20.000 tones anuals de llots de depuradors per cremar a les cimenteres. En cas de no ser així l’ACA hauria de compensar econòmicament les cimenteres.
Com plantar-hi cara
Cal veure doncs que l’única via per poder fer front a aquestes problemàtiques és la mobilització ciutadana i la desobediència, així com un front comú en el qual s’integrin els ciutadans així com els treballadors de les empreses implicades.
Participació ciutadana
La participació ciutadana és important i sovint relativament fàcil de mobilitzar, ja que els riscos per la salut són evidents i sovint a les poblacions que compten amb aquest tipus d’indústria no venen de nou les molèsties del trànsit, sorolls, núvols de pols, etc. Si a això afegim la possibilitat d’estar respirant i menjant aliments contaminats amb metalls pesants, dioxines i furans, és evident que moltes entitats veïnals, AMPES i col·lectius de defensa del medi ambient poden treballar en un bloc comú contra la incineració de residus. La tasca que hem de desenvolupar, dins aquest front comú, és la participació activa aportant noves dinàmiques de lluita que complementin les mobilitzacions. És a dir, proposar accions de desobediència on participin aquests sectors, sovint més enquadrats en la quotidianitat de l’assistència al ple municipal o la manifestació.
Contemplar diverses formes de lluita evita institucionalitzar aquest front legalitzant-lo i restringint-lo a una entitat amb cos jurídic, ja que això a la llarga li pot fer perdre el seu caràcter assembleari i pot obligar renunciar accions. La desobediència és important no només per poder fer una denúncia pública de la incineració o de la manca de compromís institucional amb les reclamacions populars, sinó per mantenir viva la guspira de la confrontació amb la patronal i l’administració. L'administració sap bé com neutralitzar els moviments veïnals i en el cas de la incineració de residus a les cimenteres, la dinàmica que es repeteix arreu consisteix a crear Comissions de Seguiment. Aquests ens, amb finançament públic i de l’empresa interessada, compten amb una composició diversa segons els municipis i les administracions, però el seu objectiu és sempre el mateix: comptar amb la participació dels opositors.
D’aquesta manera es pot fer creure que hi ha una voluntat democràtica i de debat al darrera. Veritablement i com s’ha demostrat a molts municipis les comissions serveixen a dos propòsits: en un primer moment apaivagar el neguit social que generen les mobilitzacions, i a més llarg termini, desmobilitzar la gent organitzada que manté posicions contràries.
Els treballadors
A això cal afegir la necessitat de comptar amb el suport dels treballadors i les seves famílies. Aquesta és la tasca més difícil i complicada ja que tant la direcció de l’empresa com els sindicats CCOO i UGT han difós a tort i a dret
la creença que aquesta pràctica és innòcua pels treballadors i el que és més important, que si no s’aplica, l’única sortida que quedarà és el tancament de la fàbrica. És en aquest punt on se’ns planteja la dificultat més gran ja que la patronal no està disposada a deixar d’obtenir beneficis i en l’actual context de crisi, amb una indústria cimentera aturada per l’autrada del sector de la construcció, els treballadors poden ser receptius a un discurs que els enfronti a les entitats contràries a la incineració, passant a fer la feina bruta de la patronal.
Els companys de la COS (Coordinadora Obrera Sindical) d’Alcanar són un exemple de sindicalisme compromès ja que s’han oposat des d’un primer moment a la incineració de residus i tant sols van accedir a fer unes proves pilot amb restes de matèria orgànica provinent dels cultius arrossers. Cal, doncs, que els treballadors entenguin que ells també estan afectats , ja que estaran exposats diàriament a substàncies altament tòxiques de les quals encara avui se n’estan fent estudis. La seva situació laboral veritablement no depèn de la incineració, o no, de residus, sinó de la voluntat d’una corporació que s’ha enriquit emprant uns recursos naturals que no li pertanyien i que en qualsevol moment pot traslladar la producció a països amb unes millors perspectives de creixement econòmic, tal i com va passar anys enrere a l’estat espanyol.
Discurs i coordinació
S’entén doncs que la problemàtica té dues dimensions, una de caire econòmic i l’altre de caire ambiental. Pel que fa als diners, les cimenteres necessiten acomplir el compromis de Kyoto i reduir el consum de petroli. Això els pot aportar grans beneficis, ja que Kyoto cataloga les emissions de qualsevol producte considerat biomassa (com els pneumàtics, els llots de depuradora o les farines càrniques) com a emissions zero. Això suposa que de cara al protocol, encara que emeti el mateix volum de CO2 a l’atmosfera, cal restar les emissions corresponents a la biomassa i per tant de cara a la galeria es com si hagués reduït el CO2. Cal afegir que cada sector industrial té unes quotes d’emissió. Si una empresa sobrepassa les seves quotes ha de pagar una sanció econòmica, però si pel contrari no utilitza totes les seves quotes d’emissió, aquestes les pot vendre a una altre empresa o sector que les vulgui. És a dir, l’aire quedarà segmentat en parcel·les que es podran comprar i vendre sota les normes del lliure mercat.
Per una altre banda, l’administració no està disposada a prendre mesures fermes per solucionar la problemàtica dels residus, ja que el reciclatge té un cost molt elevat, la reutilització implica promoure un canvi de mentalitat i de lògica del consum en la ciutadania i, la principal de les tres erres, la reducció obligaria a l’administració a enfrontar-se a les grans corporacions, cosa que no està disposada a fer. L’administració tant sols assumeix canvispoc substancials i de cara a la galeria; sovint s’opta per la construcció de grans infraestructures finançades amb diners públics i gestionades per empreses com Fomento, Ferrovial o Dragados. Tres exemples d’empreses que han apostat per la gestió de residus municipals com un gran negoci amb unes bones expectatives de futur.
Des de l'Esquerra Independentista cal doncs articular un discurs que denunciï públicament els interessos empresarials que hi ha darrera del Protocol de Kyoto, així com la necessitat d’impulsar la reducció, la reutilització i el reciclatge dels residus que generem. Fent un esment especial en la reducció que és la pedra angular de les tres erres i el principal atac a la societat de consum. La reducció del consum és essencial per poder fer front, no només als residus, sinó a la crisi energètica que s’aproxima. És necessari entendre que la solució a la incineració de residus passa per l’atac a la societat de consum, ja que si no es canvia la mentalitat consumista, els residus continuaran augmentant i per tant es continuaran cercant mesures ràpides per solucionar-ho. També cal fer esment a la situació de complicitat que hi ha entre indústria cimentera i administració per dura a terme unes polítiques que poden comportar conseqüències tràgiques per la població i els treballadors de les fàbriques. A més és essencial connectar aquesta lluita amb entitats i col·lectius que lluiten arreu per unes polítiques ambientals compromeses i fermes.
Desenvolupar una tasca de coordinació ens vertebra com a país i ajuda a que d’altra gent assumeixi el marc del Països Catalans com un espai de trobada i de referència. En aquest sentit anualment s’impulsa la Trobada d'Entitat i Plataformes en Defensa del Territori dels Països Catalans. Un espai més encarat a la problemàtica de la incineració és la Plataforma Cívica per la Reducció dels Residus que actualment només es coordina dins el Principat.
La lluita és el camí cap a un treball digne i de qualitat, i per un aire net per a tots.
Eduard Giménez Fisa
Article publicat a la TANYADA.