Durant el ple extraordinari d’investidura de l’alcaldessa Lourdes Borrell, Carles Soriano (ERC) va denunciar que en els darrers anys “s’han viscut episodis de contaminació per níquel a la ciutat que han estat ocultats pel govern de la ciutat”. A més, el polític republicà també ha criticat, en declaracions fetes a fetasantfeliu.cat, la “passivitat de l’equip de govern davant aquests episodis de níquel”.
El regidor de Medi Ambient de Sant Feliu, Joan Grisó, en declaracions fetes a fetasantfeliu.cat, ha indicat que “aquest tema és competència de la Generalitat” i que “la Generalitat ha requerit a les empreses la reducció de les emissions”. Grisó ha reconegut que al llarg de l’any 2008 “es va superar durant molts dies el límit d’emissions” i ha volgut deixar clar que “la cimentera no està relacionada amb aquest tema”. El regidor també ha indicat que durant l’any 2009 “es van reduir les emissions, tot i que en casos puntuals, durant certs dies, l’activitat va fer que se superessin les emissions”. Pel que fa a l’any 2010, Joan Grisó diu que l’Ajuntament “està esperant l’informe”.
Un nou filtre
El regidor de Medi Ambient ha manifestat que durant l’any 2009 es va instal·lar un nou filtre de PM10 a l’escola Martí Dot i que es va recuperar l’estació de mesures que estava col·locada a l’edifici de la policia, la qual s’havia trencat durant les ventades de l’any 2008.
Davant la pregunta de què si les emissions de níquel són perilloses per la salut de les persones, Joan Grisó ha dit que “no”.L’informe de Medi Ambient de l’any 2008 no identifica les empreses que són responsables de les emissions de níquel. Les fonts consultades per fetasantfeliu.cat tampoc ens han esclarit aquesta qüestió
+ info :
http://www.fetasantfeliu.cat/noticia/3437/dos-focus-demissio-de-niquel-a-sant-feliu#comentaris
http://perso.wanadoo.es/fronton/Informe%20megtes%20de%20la%20Fe.htm
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Soroll i oci sostenible.
Sant Feliu de Llobregat es troba massacrat pel soroll. Ho il•lustro amb la contundent dada de les queixes efectuades pels veïns al síndic i a l'ajuntament degudes al jaleo del carrer o del bar. L'hi poden preguntar als veïns del carrer Falguera, als de la Carretera Laurea Miró, als limítrofs amb el parc del Llobregat, als de la rambla Marquesa, als de Carles Buigas, o als de la plaça de la salut .
Per pal•liar aquestes queixes, el consistori va emetre una ordenança de civisme que, entre altres àmbits, regula la contaminació acústica en locals i al carrer. Paper mullat. No existeixen els recursos necessaris per controlar i no existeix la voluntat de sancionar els bars i centres d'oci que la generen de manera directa o indirecta.
Em refereixo per exemple a penalitzar a bars i locals nocturns a on en els seus voltants floreixen com a fongs elements que degraden la vida veïnal, s'apoderen de la via pública, o envileixen al veïnat amb els seus sorolls i festes. Per si aquestes molèsties fossin poques, els veïns han de trucar a la policia local perquè els desallotgi i caldrà organitzar dispositius policials periòdics per evitar la seva expansió. Aquests negocis associats a problemes de vandalisme saben que no seran sancionats si compleixen les ordenances municipals. A més el consistori no s'atreveix a limitar els seus horaris.
El resultat és que aquests establiments emeten un efecte crida pervers i les autoritats han d'invertir recursos en seguretat per limitar els efectes descrits, de manera que es crea una paradoxa: els ciutadans perjudicats pels vàndals veuen com es dedica part dels seus impostos a finançar policies que els controlen i dissolen, de manera que, a més de ser víctimes de les seves gresques, estan obligats a un indesitjable copagament dels mateixos.
Estem doncs davant negocis èticament reprovables i cada vegada més costosos per a l'administració en termes de seguretat, degradació de la convivència i manteniment i neteja de la via pública, de manera que constitueixen un oci no sostenible. No obstant això aquesta qüestió alarmant no fa efecte en els nostres polítics, que semblen assumir la seva presència com a part del paisatge urbà. Si fossin capaços d'extrapolar aquesta problemàtica a l'esfera mediambiental, s'adonarien del despropòsit que cometen: ¿S'imaginen una empresa que embruta i perjudica a la població, situada al cor del teixit urbà de Sant Feliu? Això que resulta inconcebible, es considera normal quan parlem de bars i locals d'oci perfectament identificables, que romanen aquí perquè la llei ho permet.
El raonable seria que la llei obligués a aquests comerços – al igual que les indústries contaminants- a la seva clausura o tenir horaris dràsticament limitats.
Sota aquesta òptica, si els bars i locals d'oci contaminants haguessin d'assumir responsabilitats socials - com les fàbriques- la realitat canviària. Segurament si aquests negocis haguessin de pagar els costos de la neteja que generen indirectament en el medi urbà, indemnitzar als qui l'habiten per la falta de descans i costejar els policies que requereix mantenir l` entorn tranquil, probablement no serien viables econòmicament. Però malauradament els problemes descrits es reproduiran d'una manera cíclica per un motiu obvi: embrutar, per a ells, és gratis.
Estic convençut que si a Sant Feliu no s'assumeix la sostenibilitat de l'oci com a estratègia, només s`apedaçarà el problema, però no s'acabarà amb ell. Fins quan el consistori - govern i oposició - tolerarà aquesta impunitat?
J.A.
Gracias a X. Casals.
Publica un comentari a l'entrada